Escola

Història de l'escola

Escrita per la fundadora de l’escola, Roser Soliguer vídua de Jaume Bofill

Abans de parlar de la fundació de l'Escola Santa Anna, l'any 1953, explicarem quin era en aquell moment el panorama escolar. Recordem que a l'inici del segle XX té lloc a Catalunya un important moviment de renovació pedagògica, especialment de l'ensenyament a educació infantil i a primària (fins als onze o dotze anys).
«La renovació pedagògica a Catalunya, entesa com a formació humana, té lloc dins del moviment general de la Renaixença, el qual transforma tota la vida pública de Catalunya i abraça tots els àmbits: cultural, polític, educatiu ... »
Possiblement la seva actualitat consisteix en la no-adhesió a cap mètode (se n'utilitzaren diversos) sinó en l'oferiment d'unes bases, que ningú no nega avui en dia, i sobre les quals recolzen els avenços en metodologies que s'han produït i que es produeixen constantment amb el transcurs del temps i l'evolució dels coneixements.

El moviment renovador treballa per crear l'escola viva, en contacte amb la realitat del món en què l'infant es mou. «L'Infant rep el cop de la realitat del món extern d'una manera tan immediata, que els adults a penes en podem tenir idea.» Cal no ofegar sinó potenciar aquesta inquietud que el nen porta a dins i que fa que li interessi tot el que el volta; «deixar-se dur per la llei de l'interès que es recolza en les necessitats vitals dels mateixos infants». Com a conseqüència, l'ensenyament es transforma en actiu. El mestre no ensenya «pel miracle de la paraula», sinó que en l'ensenyament demana el concurs i la participació dels alumnes.

Aquesta concepció de l'ensenyament comporta la introducció a l'escola de «les tècniques de detall, com el dibuix del natural, les visites i les excursions, la sàvia combinació de la cultura física i la intel·lectual i moral, l'ensenyament del llenguatge per la pràctica de l'expressió, els inicis de control psicològic i el sistema de fitxes, etc., i les solucions de conjunt, el self-government, els mètodes d'activitat espontània, la disciplina pel tracte cordial sense premis ni càstigs». Activitats que actualment s'exerceixen amb naturalitat en totes les escoles.

La renovació comença en petites escoles privades com assaig. La majoria van durar poc «L'obra d'aquelles institucions, però, va reviure incorporada en les corporacions populars que van actuar, per un moment en la història, en funció d'Estat i es va transsubstanciar en l'organització pública de l'ensenyament d'una manera tan completa, que es pogué afirmar, en un moment donat, que Barcelona -també en participava la resta de Catalunya- posseïa una de les organitzacions públiques d'ensenyament primari més avançades d'Europa quant a l'aplicació massiva de les grans innovacions de la pedagogia moderna».

Tota aquesta tasca va ser tallada d'arrel des del moment en què entraren les tropes de Franco el 1939, no únicament per la seva catalanitat, sinó també perquè era un moviment que anava molt a fons.

Malgrat tot, cap al 1940-1941 ja es fundaren petites escoles, com Isabel de Villena, Virtèlia o Nausica, que intentaven aplicar aquest moviment renovador; era, però, molt difícil trobar-hi una plaça.

El meu marit, Jaume Bofill, que era professor de Metafísica a la Universitat de Barcelona, i jo havíem estat educats en aquest esperit renovador a l'Escola Blanquerna, que dirigia Alexandre Galí. No és estrany, doncs, que quan tinguérem fills en edat escolar no sabéssim a quina escola portar-los i vam pensar a fundar-ne una (en Jaume m'hi va empènyer, la va fer possible amb el seu entusiasme, que m'encomanà, i hi exercí un paper molt important d'assessorament des de lluny). Volíem seguir, dins de les nostres capacitats, la línia de pedagogia viva i anar recuperant el català a l'escola en la mesura del possible, alhora que desitjàvem donar una formació religiosa seriosa, no en la línia oficial. Alexandre Galí ens assessorà de molt a prop, com també ho féu a moltes altres escoles que s'anaren multiplicant al llarg dels anys del franquisme i que compensaven l'escassetat de places que oferia l'escola pública.

Així, doncs, l'any 1953 fundàrem l'Escola Santa Anna. Començà amb nou alumnes de tres a vuit anys: tres fills nostres, dos nebots, quatre fills d'amics i dues professores: Maria Rosa Ventosa, llicenciada en clàssiques, i Maria Peña, mestra. Tot i que existia la prohibició de l'escola mixta a partir dels sis anys, teníem nois i noies. Durant els primers cursos, quan teníem tan pocs alumnes, els nens no marxaven fins que tenien deu anys. Quan va augmentar el nombre d'alumnes, els nens hagueren de marxar amb vuit anys (la majoria anaven a Costa i Llobera, escola fundada també per iniciativa del meu marit). Fou a l'inici dels setanta, amb la nova llei d'educació que permeté l'ensenyament mixt, que els nois continuaren a la nostra escola.



El 1953, ja era dificilíssim trobar locals per llogar. Uns amics, que coneixien l'existència d'uns petits locals a la parròquia de Santa Anna, ens posaren en contacte amb el rector, Mn. Pujol, el qual ens llogà (sense cap exigència en el preu) els pisos 2n, 1a i el 3r de la casa parroquial. És per aquesta localització que l'escola rebé el nom de Santa Anna. En aquell moment, el 3r pis estava format per un únic espai sense envans on donaven classes a les noies del servei domèstic el dijous i el diumenge a la tarda. (Per aquest motiu a la nostra escola era festiu el dijous a la tarda i no el dissabte). Vam col·locar unes cortines que separaven una porció petita de l'espai total. Cada dijous i cada dissabte, després d'acabades les nostres classes, col·locàvem el mobiliari de l'escola del servei domèstic a l'espai gran i guardàvem el nostre al petit, invertint el trasllat cada dilluns i cada divendres al matí. Mai no tinguérem cap problema amb el senyor rector, però sí que estaven molestes la portera i la veïna del 2n, 2a (germana d'un vicari, molt gran), entre altres coses pel soroll i perquè una d'elles estenia la roba i l'altra tenia gallines al terrat que els alumnes utilitzaven com a pati.

Requeria molta il·lusió, molta confiança en la continuïtat de l'escola i molt esforç per part de les professores (totes elles s'hi abocaren) exercir en aquestes condicions tan precàries. La Montserrat Barjau, llicenciada en filosofia, que entrà el curs 1955-1956 (substituí la Maria Rosa Ventosa, que no pogué continuar) i que no ens deixà fins al moment de la jubilació l'any 1996, les mestres Marta Ymbert i Maria Antònia Prat, que entraren a l'escola un parell d'anys més tard que la Montserrat i que moriren en ple exercici de la docència, representaren uns grans puntals durant l'època ressenyada. (Fins força anys després, ja a l'edifici d'Escoles Pies, per les dificultats d'assegurar la pervivència del Santa Anna, treballar-hi amb la dedicació amb què ho feien totes les persones que en formaven l'equip representava molt despreniment, valorar-ne molt el projecte i molta estima a l'escola).



Mentre fórem a la casa parroquial, la propietat de l'escola es posa a nom de Mn. Pujol. Va ser una escola parroquial, cosa que d'una banda corresponia a la realitat de l'oferta que ens havia fet el senyor rector i de l'altra representava un paraigua de cara a la inspecció, ja que en aquell moment a l'administració no li convenia tenir friccions amb l'Església.

Vam procurar utilitzar el català en la mesura del possible; s'hi parlava normalment, però no es podia conservar res escrit en la nostra llengua. (En aquell moment, fins les llegendes d'unes estampes que publicaren a Montserrat eren redactades de manera que tant es podien llegir en català com en castellà.) A mesura que passaren els anys la pressió anà disminuint i també la por.

Encara, però, al voltant dels anys 1962- 1964, les escoles que l'administració intuïa que valoraven la catalanitat reberen la visita del seu inspector amb l'encàrrec de transmetre oralment una ordre oral del governador civil: «prohibició d'ensenyar el català i fins i tot de parlar-lo, dins de l'escola». Aquesta era la resposta que es donava a l'organització d'una campanya que consistia en una tramesa de cartes demanant que l'ensenyament es pogués realitzar en català. Eren cartes dirigides al governador civil, màxima autoritat de l'ensenyament primari i secundari en aquella època, i signades individualment. Estava prohibit dirigir-se a l'autoritat col·lectivament. Se n'enviaren a mils. No cal dir que cap dels remitents rebé cap resposta. Es limitaren a enviar els inspectors a les escoles suspectes.

Hi havia força inspectors que guardaven molta distància amb els punts de vista del règim, com també n'hi havia de convençuts i de servils amb l'autoritat. Alguns inspectors, doncs, transmetien l'ordre amb convenciment, enfront d'altres que la transmetien com un pas burocràtic. A nosaltres ens tocà un d'aquests darrers. Només durant els anys en què l'escola radicava a la casa parroquial tinguérem adjudicat un inspector completament addicte al règim i, per tant, molt incòmode per a nosaltres. De tota manera, en l'època franquista hi havia relativament pocs inspectors, suposo que en part per una qüestió econòmica, i havien de dedicar tantes hores de treball al local de la inspecció que passàvem més d'un any o de dos sense rebre'n cap. Si els mitjans per inspeccionar i el percentatge d'inspectors per escola haguessin estat els d'ara, cap d'aquestes noves escoles no hauria pogut subsistir.

En aquell moment, si una escola volia que l'avaluació dels cursos del batxillerat tingués caràcter oficial, era condició indispensable contractar personal de Falange que s'ocupava de donar tres assignatures: «espíritu nacional», labors i educació física. Per mantenir el nostre esperit i, per tant, també la catalanitat, vam evitar tenir personal de Falange, i, per consegüent, vam renunciar a la facultat d'avaluar oficialment. Això comportava que les nostres alumnes havien d'anar a examinar-se al juny, i al setembre si suspenien, en un institut d'ensenyament secundari que ens era designat per sorteig. Aquest condicionament representava un veritable obstacle, ja que les alumnes es jugaven en una hora el treball de tot el curs i moltes vegades els resultats no corresponien a la realitat. Era, però, el preu que pagàvem per mantenir la nostra independència, i mai no tingué com a conseqüència una pèrdua d'inscripcions; els pares valoraven l'escola tal com era i en volien la independència.

El factor por tenia molta importància. Com hem dit, al Santa Anna es parlava en català i s'hi feien les classes. Més endavant es va oferir el català com a assignatura. La primera promoció, però, que hi inicià l'aprenentatge de la lectura fou la que cursà el tercer de pàrvuls (P 5) el curs 1968-1969.
Mai no férem cap propaganda, però el nombre d'alumnes anà creixent, provinents sobretot del barri de la parròquia, fills de pares que apreciaven el nostre estil d'ensenyament.

A mesura que creixien els alumnes s'obria el grau següent. Va arribar un moment que l'espai parroquial se'ns féu petit, fins al punt que el 1r i 2n de batxillerat (onze i dotze anys) es donaven a casa d'una de les professores, la Montserrat Barjau, que molt amablement ens oferí aquesta possibilitat. Com a pati aquests cursos utilitzaven la plaça de Tetuan. Durant molt de temps vam buscar local a la zona de l'escola, cosa que es demostrà absolutament impossible, i ens veiérem obligats, l'any 1961, a traslladar-nos al carrer d'Escoles Pies, 118.

Durant un parell de cursos es mantingueren els dos locals. Unes mestres recollien els alumnes que ho desitjaven a la plaça de Catalunya, o durant el trajecte de l'autobús de servei públic, i els acompanyaven a l'escola; i a la tornada seguien el mateix procediment a la inversa. Passats aquests dos anys ens quedàrem només amb el local d'Escoles Pies, on ens seguiren la majoria de pares.

Ens traslladàrem el primer dia de març del 1961, amb uns setanta alumnes, i experimentàrem el goig de trobar-nos en un local nostre. Les noies més grans cursaven 3r de batxillerat (tenien tretze anys). El local era molt alegre i acollidor, com també el jardí. Amb tan pocs alumnes podíem organitzar moltes activitats extraescolars, ja fossin festes, exposicions, representacions, en les quals podia participar tota l'escola. Acompanyàvem els alumnes, un parell de cops a la setmana, a les 8 del matí, al Club Natació Barcelona a fer natació -cosa que aleshores no oferien gaires escoles. Els pares els deixaven al CNB i nosaltres els portàvem a l'escola en autocar.

Sortosament també al nou local, el nombre d'alumnes continuà creixent. No procedien del barri, com quan érem a la casa parroquial, sinó que els matriculaven els pares que volien portar llurs fills precisament a l'Escola Santa Anna; entre altres motius per l'intent de l'escola de treballar en l'esperit renovador, per la catalanitat i per la línia que s'intentava seguir en l'educació religiosa, a la qual els pares donaven molta importància. Després, amb el pas dels anys, essent així que una educació religiosa només era valorada per alguns, es feren classes de religió únicament als fills dels qui ho desitjaven.

L'any 1970, amb la «Llei General d'Educació» quedaren modificats el pla d'ensenyament i les condicions necessàries per dur-lo a terme. Això representava, entre d'altres requisits, el compliment en uns terminis d'unes normes que exigien tenir uns locals amb un nombre determinat d'espais que tinguessin unes dimensions concretes.

Aquest fet representa la impossibilitat de seguir a l'edifici d'Escoles Pies i la necessitat de trobar un nou local. Era un problema gravíssim; era gairebé impossible trobar-ne un a Barcelona que complís les condicions requerides per la llei.

Vam comunicar als pares el problema que se'ns presentava i els demanàrem que ens ajudessin a buscar un local. Es formà una comissió constituïda per un grup de sis matrimonis: Argemí-Febrer, Andreu-Estany, Cabana-Pujol, Ciurana-Llevadot, Llevadot-Gonzàlez, Muntané-Terme, que emprengué la iniciativa i, que finalment troba un edifici de lloguer -tot i que oferia un estat deplorable- al carrer de Bailèn-Diputació, on és ara l'escola. Un cop trobat el local, la comissió convoca tots els pares diversos cops, i cadascun dels seus membres segons la seva especialitat treballà en les diferents tasques que es requerien, per fer realitat el projecte del trasllat. El contracte es firma el 29 de juny de 1978.

Com hem dit, l'edifici es trobava en un estat deplorable i fou l'ajuda econòmica desinteressada dels pares que en féu possible l'adequació. El contractista, Miquel Muntané, un dels pares que formaven part de la comissió, s'encarregà de l'execució de les obres i treballà desinteressadament amb una eficàcia i un entusiasme tals que va fer possible que, emprenent la tasca al juliol, poguéssim començar el curs el primer dia d'octubre.

El dia del trasllat fou una festa: hi assistiren gairebé totes les famílies que formaven part de l'escola. Els pares que en tenien la possibilitat s'encarregaren del trasllat del mobiliari efectuant-lo personalment, molts ajudaren a acabar de polir el pati i l'interior i participaren en tot el necessari. Dinàrem tots plegats al jardí.

Un cop fórem a Bailèn, la titularitat de l'escola, que era representada per una persona física, passà a nom d'una societat limitada formada per tot el personal docent i no docent que ho desitgés, sempre que portés un nombre determinat d'anys treballant a l'escola i hi dediqués un mínim d'hores setmanals. El nombre de socis s'ha anat ampliant a mesura que el personal ha anat assolint les condicions requerides. Aquesta fórmula contribuïa a la continuïtat de l'escola.

A Bailèn-Diputació hem pogut disposar d'un espai privilegiat i d'una situació que ha contribuït a fer que l'alumnat, molt abans que entrés en vigor la llei que ara hi obliga, tornés a provenir del barri.
En aquest edifici hem tingut espai per dedicar-lo exclusivament a menjador, sense haver de dinar a les classes, com havíem hagut de fer als altres locals, i espai per a tots els cursos.

Pel fet de ser una escola volgudament petita, amb un sol curs per nivell, no ha estat possible cursar COU, ja que requeria una quantitat de desdoblaments d'assignatures que no ens podíem permetre amb tan pocs alumnes, com tampoc ara, amb el nou pla, no s'hi pot cursar batxillerat.

Considerem que els principals educadors són els pares i que l'escola és una col·laboradora en aquesta tasca. L'hem volgut petita, per tal es pugui conèixer cada alumne i estar-hi a prop, una escola amb naturalitat, una escola viva, on la disciplina neixi de l'interès pel treball que es proposa. Una escola on es doni confiança a l'alumne i es fomenti la llibertat i la responsabilitat, actituds que pressuposen una exigència i un esforç per part d'ensenyants i d'alumnes, i on es practiqui «el respecte de la personalitat de l'infant que no s'exerceix amb tot el rigor del mètode si no porta com a corol·lari el respecte d'aquest a la individualitat i personalitat del mestre i dels companys». S'ha procurat valorar l'esforç i el treball enfront de la competició i l'èxit fàcils. S'ha intentat no treballar mai de cara a la galeria, ni a l'interior de l'escola ni en les festes a les quals es convoquen els pares; les quals sempre han estat el resultat d'una tasca realitzada durant el curs. S'ha donat una importància primordial a la qualitat de l'ensenyament de les assignatures i s'ha considerat que només si es treballa amb rigor es poden servir els valors esmentats.

Aquestes són algunes de les fites que ens hem proposat, i que amb els nostres errors i els nostres encerts hem procurat i es procuren actualment portar a terme. Som conscients, però, que sempre hi ha una gran distància entre allò que hom es proposa i allò que s'assoleix.

Tot al llarg d'aquests anys hem tingut uns pares que han estat molt propers. Hem tingut uns alumnes que en conjunt han estimat l'escola, malgrat les deficiències que hagi pogut tenir.

Des del primer moment i fins ara, tant quan l'equip de mestres era molt reduït com quan ha anat creixent, el Santa Anna ha comptat i compta amb bons professionals, persones que valoren la concepció amb què ha crescut l'escola, i que, per tant, han treballat i treballen amb il·lusió i eficàcia.

També s'ha de remarcar que els col·laboradors no docents, sigui quina sigui llur funció, han estimat i estimen l'escola i han participat i participen eficaçment en el seu bon funcionament.
L'Escola Santa Anna ha estat i és veritablement, doncs, el resultat de la tasca de tota una comunitat.



Roser Soliguer de Bofill

Fundadora de l'Escola
i directora fins l'any 1999
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació, i oferir continguts i publicitat d'interès. Al continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra Política de cookies